Llengua i pàtria

Amb aquest assaig l’autor vol redefinir els conceptes de llengua i de pàtria tot circumscrivint acuradament els seus àmbits respectius i la naturalesa de la seva vinculació, alhora que advoca per la superació d’una perspectiva “estatista” en la lluita d’emancipació del poble català i, tot propugnant una visió pròpiament espiritual de la nació, explora l’oportunitat que s’obre de reconstruir l’espai de civilització occitano-català amb uns valors anàlegs als que la conformaren a l’Edat Mitjana. En aquest assaig, a més, es demostra que Unamuno i Fabra, malgrat el seu obert antagonisme, compartien uns determinats pressupòsits bàsics a l’entorn de la llengua i, també, que les idees corrents sobre aquesta són àmpliament deutores d’una orientació político-historicista que condiciona la suposada objectivitat de la ciència lingüística. L’autor, en sintonia amb el que exposa en el seu anterior treball Llengua culta i llengua vulgar a la llum de la tradició, de 1999, defensa per contra una perspectiva espiritual de la llengua que en retrotreu l’origen a una instància constitutiva inclosa en el Logos diví, i d’aquí infereix una percepció ideal de la nació i reivindica la utopia com a única sortida als atzucacs de la política.