Laila i Majnun

Nizamï, probablement nascut a l’Azer- baidjan a mitjan segle xii, va viure a Gandza i hi va morir entre el 1203 i el 1209. Per encàrrec del rei de Xirvan, es va veure empès a escriure aquest poema, els relats del qual circulaven des d’antic especialment entre els àrabs. Nizamï era un poeta molt reconegut en llengua persa i el seu univers líric era elegant i exquisit. No li abellia parlar de deserts i de bojos encadenats: Eines de la poesia són la gràcia i l’alegria, de la gràcia i de l’alegria el vers n’extreu els seus pretextos! Però de les cadenes i d’altres follies, què n’ha de sortir sinó paraules nues que entristeixen el cor? Malgrat això, va acceptar l’encàrrec i sota el títol de Laila i Majnun va anar relligant els diversos relats i va construir una obra mestra.

L’original és un poema narratiu, líric, entorn de les figures de dos enamorats, víctimes d’un amor profund i pertorbador, un amor que transcendeix la natura humana corrent i converteix els seus protagonistes en herois.